Els més malvats del cinema i les sèries

· L’atracció cap a personatges malèfics ha fet créixer una aura de misticisme al voltant de figures que a la vida real serien reprovades

En els darrers anys, hi ha hagut un creixement exponencial pel que fa a la figura de personatges moralment reprovables en el cinema i les sèries de televisió. Sense anar més lluny, personatges com el narcotraficant Pablo Escobar -capaç d’ordenar l’atemptat contra un avió ple de civils- han esdevingut icones populars aclamades i victorejades com autèntics herois. Però què hi ha al darrere d’aquesta fascinació cap al sadisme i la violència? Perquè en el món real els corruptes i els assassins són vilipendiats mentre a la ficció són aclamats com a deus de l’Olimp?

La resposta la trobem en una realitat en què la honradesa ha deixat pas a un culte vers l’egoisme, l’individualisme i l’acumulació de capitals. Tot s’hi val per ser més. Els valors del Maig del 68 han quedat enrere i s’han substituït per la lògica neoliberal del ‘Laissez Faire’, el triomf econòmic per damunt de tot i a costa de tothom. Ho deia Robert de Niro al seu fill a ‘Una història del Bronx’: “L’obrer és el tipus dur!”. Però no, la premissa de l’esforç ha estat substituïda pels beneficis a curt termini i si s’ha de sobornar a algú amb uns sobres es fa, i si s’ha de trepitjar al company per ser més es fa. I així tot.

– TONY MONTANA, ‘SCARFACE’ (1983)

Per desgranar alguns dels malvats de manual que ha generat el cel·luloide podríem començar amb el protagonista de Scarface (1983), Tony Montana, un delinqüent exiliat de la Cuba de Fidel Castro que troba a Miami l’oportunitat de forjar un autèntic imperi basat en el tràfic de cocaïna. Malgrat el seu ascens imparable en el món de l’hampa, els seus excesos en el consum de drogues i la seva megalomania l’acaben convertint en un piròman que destrossa tot allò que toca. Diuen que “Qui amb ferro mata del ferro mor” i la seva història és la personificació d’aquesta dita en la figura d’un genial Al Pacino.

– TONY SOPRANO, ‘THE SOPRANOS’ (1999)

Seguint en aquesta línia de personatges del món de la màfia caldria fer un salt temporal per situar-nos a l’inici del 1999, any en què The Sopranos va aterrar a l’HBO de la mà de David Chase. La història del capo de Nova Jersei, Tony Soprano, brillantment interpretat pel difunt James Gandolfini, ens mostra a un nou tipus de mafiós -tan o més violent que els anteriors- però amb debilitats que es manifesten en forma d’atacs de pànic i visites a la Doctora Melfi, una psicòloga amb qui tindrà una relació d’amor-odi al llarg de tota la sèrie. Una vegada més, la figura patriarcal i autoritària de Tony Soprano aconsegueix causar empatia a l’espectador malgrat els seus arravataments violents i les seves processons sanguinolentes.

– WALTER WHITE, ‘BREAKING BAD’ (2008)

Un altre dels nous antiherois de la cultura popular sorgits del fenomen serièfil dels últims anys és Walter White o el seu alter ego Heisenberg, de la magnífica Breaking Bad (2008) que ja vàrem (VEURE AQUÍ). A la sèrie de Vince Gilligan se’ns narra amb pèls i senyals el descens als inferns de l’home comú, encarnat per un Bryan Cranston en estat de gràcia després d’haver-se passat mitja vida acceptant papers lamentables, com el de pare de família de la sèrie Malcom in the middle (2000).

“Walter White aconsegueix fer-nos sentir partícips de la seva misèria perquè tots estem exposats a ser castigats per un destí implacable que ens ho tregui tot d’una dia per l’altre”

Walter White és el prototip del somni americà fracassat, un prodigi de la ciència que acaba treballant com a professor de secundària i que d’un dia per l’altre, li és diagnosticat un càncer terminal. Partint d’aquesta premissa fatalista, el senyor Walter White, aquell professor i pare de família exemplar, acaba abraçant el costat obscur de les drogues mentre abandona la seva bonhomia per esdevenir el temut Heisenberg, esgrimint amb violència una de les afirmacions per a la història: “I am not in danger, I am the danger” (Jo no estic en perill, jo sóc el perill). Recordant-nos a Michael Douglas a Falling Down (1993), Walter White aconsegueix fer-nos sentir partícips de la seva misèria perquè tots estem exposats a ser castigats per un destí implacable que ens ho tregui tot d’una dia per l’altre.

– PABLO ESCOBAR, ‘NARCOS’ (2015)

Continuant en aquesta disjuntiva, l’any 2015 Netflix va apostar desacomplexadament per la creació d’una sèrie que encimbellava a un dels narcotraficants més importants de la història: Pablo Escobar. La personalitat del capo colombià -interpretat magistralment per Wagner Moura- ràpidament va captivar a milions d’espectadors malgrat el seu sadisme i les seves ànsies de poder.

El fenòmen ‘Plata o plomo’ es va estendre com una bassa d’oli i l’argot emprat pels personatges de la sèrie es podia sentir arreu. Fins i tot es podia veure a gent passejant-se amb samarretes de Pablo Escobar bo i sabent que havia ordenat perpetrar uns 600 atemptats terroristes, amb víctimes civils incloses. El fet que Pablo Escobar hagués estat considerat com un Robin Hood per molts ciutadans de Medellín, a qui va construir milers de vivendes, ajuda una mica a entendre la dimensió d’un personatge que es va guanyar a la gent fent el que els polítics professionals no havien ni tan sols intentat: donar-los esperança.

– SITO MIÑANCO, ‘FARIÑA’ (2018)

A l’Estat espanyol, el fenomen Narcos també va arribar-hi amb molta força i ben aviat, Netflix va veure-hi un filó per exprimir els nous ídols de la droga amb la sèrie Fariña, que com vàrem (VEURE AQUÍ) explota el tràfic de cocaïna a la Galícia dels anys 80′. Seguint els mateixos passos que Narcos, a Fariña és el narcotraficant Sito Miñanco el que aconsegueix posar-se a la butxaca els espectadors tot i que la seva violència sigui incomparable amb la de el ‘Patrón’. Com ja va passar amb Narcos, els seus protagonistes -corruptes fins la medul·la- generen simpaties en l’audiència malgrat que a la vida real, capos com Laureano Oubiña han reconegut que havien finançat a Alianza Popular – antic Partit Popular- i s’havien reunit amb Mariano Rajoy, com van informar diferents mitjans de comunicació com La Vanguardia.

– ALEX DE LARGE, ‘A CLOCKWORK ORANGE’ (1971)

I després de fer un repàs cap als nous antiherois de la cultura popular cinematogràfica i serièfila, caldria mirar enrere per recordar alguns dels malvats amb qui l’espectador va poder congeniar malgrat les seves malifetes. Un dels que venen a la memòria per la seva doble vessant de víctima i botxí és Alex Delarge al film ‘A Clockwork Orange (1971)’. El personatge violent que va dibuixar Stanley Kubrick, inspirant-se en la novel·la homònima d’Anthony Burgess, genera empatia a l’espectador perquè és el conillet d’Índies d’un experiment de recondicionament de la conducta dels delinqüents. Tot i que el personatge en qüestió havia dut a terme pallisses a indigents i violacions, crea una certa dicotomia en l’espectador, perquè per una banda és l’encarnació del mal però per l’altra, és utilitzat vilment pels polítics de torn. Cal recordar que en el seu moment, la pel·lícula de Stanley Kubrick va generar molta polèmica i va ser censurada a països com Regne Unit, Estats Units, Francia, Australia o l’Estat español.

– TRAVIS BICKLE, ‘TAXI DRIVER’ (1976)

I per acabar aquesta llista d’alguns dels malvats de pel·lícula del passat i el present, no podem oblidar-nos de Travis Bickle, el solitari taxista amb estrés posttraumàtic interpretat per un majúscul Robert de Niro en un dels seus papers més estel·lars -si és que n’hi ha algun que no ho sigui- tret dels últims films de la seva llarga carrera.

“La seva condició de pària junt amb els problemes mentals que arrossega del seu pas per la Guerra del Vietnam, acaben portant el personatge cap a l’extrem de convertir-se en una espècie d’àngel exterminador (…)”.

A Taxi Driver (1976), Travis Bickle ens acompanya a fer tombs nocturns pels suburbis de la Nova York decadent dels anys 70′ marcada pel tràfic de drogues i la prostitució. La seva condició de pària junt amb els problemes mentals que arrossega del seu pas per la Guerra del Vietnam, acaben portant el personatge cap a l’extrem de convertir-se en una espècie d’àngel exterminador exterioritzada en la cèlebre frase: “Algun dia arribarà una autèntica pluja i es netejarà tota aquesta escòria dels carrers”.

De fet, fa tan sols 2 anys, el director de cinema Paul Schrader va intentar imitar la figura de Travis Bickle a First Reformed (2017), transmutant-la per la d’un capellà radicalitzat i marcat per la mort del seu fill a la Guerra de l’Iraq.

La llista es podria allargar fins a l’infinit amb personatges com el que encarna Harvey Keitel a ‘Bad Lieutenant’ (1992), el mític Dr.Hannibal Lecter a ‘The Silence of the Lambs’ (1991)’ o el terrible Max Cady de ‘Cape Fear’ (1991).

Autor: Miquel Gelada