‘El juego del calamar’ un avís a navegants polèmic

Els perdedors de la sèrie són els caiguts de la societat sud-coreana

D’ençà que es va estrenar ‘La casa de papel’, la plataforma de televisió en streaming Netflix s’havia quedat orfe de referents. El seu darrer triomf va ser ‘Gambito de dama’, encapçalada per la magnífica actuació d’Ana Taylor-Joy, tot i això, podríem dir que la història de la campiona d’escacs no havia generat cap polèmica ni reflexió rellevant, perquè el relat tampoc ho pretenia.

A ‘El juego del calamar’ però, la reflexió és política i se’ns mostra de forma totalment desacomplexada amb una crítica ferotge del capitalisme salvatge que impera a Corea del Sud (i a gairebé tot el món). Les notícies que ens arriven de les dues Corees sempre estan monopolitzades pel règim Juche que impera a la Corea del Nord encapçalada pel surrealista dictador suprem Kim Jong-Un, fet que amaga la tèrbola realitat de l’altra Corea, la del sud, enfonsada per un capitalisme desenfrenat.

La Corea que desconeixem, la del sud, és un dels països amb les taxes de suïcidi més altes del món degut a l’alta competitivitat, fet que incideix de forma més rellevat en els joves, pressionats perquè triomfin a la vida a qualsevol preu. Sota aquesta premissa com a rerefons, el director Hwang Dong-hyuk va apostar per mostrar-nos les vides de 456 ciutadans anònims que, perseguits pels deutes o enfonsats per les dinàmiques del sistema, decideixen jugar a un joc macabre que només pot tenir a un vencedor.

Els jocs de la sèrie ens recorden a les mítiques proves de programes com ‘Grand Prix del verano’ o el divertidíssim ‘Humor Amarillo’ del gran director japonès Takeshi Kitano, tot i que en aquest cas els jugadors que perden acaben assassinats de les formes més cruels imaginables. De per si, la sèrie no té una gran trama ni uns actors reconeguts, sinó que el seu èxit rau en la morbositat de veure qui serà el següent en caure i qui quedarà dempeus. És un paral·lelisme brillant respecte la societat sud-coreana, dividida entre triomfadors i perdedors, sense terme mig, sense possibilitat de restar al marge de la criba.

Sobre la deriva turbocapitalista de Corea del sud n’ha escrit abastament el filòsof Byung Chul-Han en obres cabdals de la narrativa moderna com ‘Psicopolítica: neoliberalisme i noves tècniques de poder’. En aquesta obra, on hi podem trobar referències clares del seu pensament, Byung Chul-Han explica que “Qui fracassa a la societat neoliberal del rendiment es fa a si mateix responsable i s’avergonyeix, en comptes de dubtar de la societat o del sistema. (…) En el règim neoliberal de l’autoexplotació, un dirigeix l’agressió cap a si mateix”. En aquest mateix sentit es mou ‘El juego del calamar’, entre personatges frustrats per no haver aconseguit encaixar en una societat que els exclou i els fa culpables de la seva desgràcia.

Pel que sembla, la sèrie va camí de convertir-se en la sèrie més vista de Netflix, a més, els jocs de la sèrie comencen a simular-se en col·legis de tot el món, fet que preocupa a la comunitat educativa, però no és això el que s’ensenya a les aules? La competitivitat no forma part de la nostra educació des que naixem? El nen que va sense roba de marca té les mateixes possibilitats i rebrà el mateix respecte que la resta?.

De tot això va ‘El juego del calamar’, una sèrie senzilla però amb un rerefons que ens convida a pensar sobre els fonaments en què es basa la nostra societat capitalista actual.

Nota: 7/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: